Dir que els resultats de les passades eleccions municipals han estat una decepció és una obvietat. Però que sigui obvi no vol dir que no s’hagi d’escriure.
Al conjunt del país, Esquerra Republicana no hem tret els resultats que esperàvem, ni que desitjàvem. Aprofito una reflexió que ens feia l’altre dia l’Oriol Junqueras, no hi ha cap partit que millori els seus resultats fins a l’infinit i la realitat és que Esquerra Republicana hem sigut l’únic partit que hem guanyat suports a 13 de les últimes 14 eleccions. I tot i això, no és menys cert que si examinem els resultats en funció de la força política real (ex. nombre de vots totals, número de regidors, número de majories absolutes o consolidació a molts pobles i ciutats) els resultats són notables.
A Badalona, el Partit Popular amb la marca Badalonisme ha arrasat. Els partits de progrés no hem estat creïbles a l’hora d’oferir una proposta alternativa. En termes generals, el govern d’aquests 18 mesos hem treballat de forma cohesionada i hem plantat llavors importants en aspectes com la modernització de l’Ajuntament, el manteniment dels edificis o el model econòmic de la ciutat, entre d’altres. No obstant, 18 mesos de govern són molt pocs i 18 mesos en un Ajuntament com el de Badalona – que fa anys que es troba en una situació de fallida tècnica – encara són menys. Tot això sumat a 8 anys d’inestabilitat, a governs febles i a la manca d’acord de les esquerres en moments crítics – com el 2020 – ha fet que la ciutadania digui prou.
Els resultats del passat 28 de maig requereixen d’una bona anàlisi i d’una bona reflexió, si volem trobar les eines per revertir la situació a Badalona, al conjunt de Catalunya i, molt possiblement, a l’Estat a partir del 23 de juliol. No només per part d’Esquerra Republicana, també per part del conjunt de l’independentisme i del conjunt de totes les forces de tradició democràtica.
Si partim d’anàlisis reduccionistes, obtindrem conclusions simplistes que ens faran errar en el full de ruta i en l’estratègia dels propers anys.
És necessari obrir el focus, agafar perspectiva, valorar bé el context, fer cas a les dades i no el que ens diu el nas, i entendre com hem arribat fins on som. Entendre que ni els resultats a Badalona, ni a Catalunya, ni a l’Estat s’expliquen per un únic motiu. Les respostes no són blanques o negres. És en els matisos i en els grisos que trobarem les respostes. I amb això no defujo la part de responsabilitat que em pertoca.
Cada elecció respon com a mínim a una pregunta, quan no a múltiples i diverses preguntes que es superposen. I la ciutadania respon a aquesta pregunta amb el seu vot o bé quedant-se a casa. I, sobretot, els nostres veïns i veïnes donen una resposta intel·ligent a la pregunta o preguntes que se’ls hi planteja.
El context polític del 2023 és molt diferent al de 2019 i el de 2019 era molt diferent al de 2015. Llegir els resultats de 2023 amb les ulleres de 2015 o 2019 és fer-nos trampes al solitari.
El 2015 a Catalunya hi havia dues palanques de canvi. D’una banda, el Procés que es trobava a les portes de les eleccions plebiscitàries al Parlament. De l’altra, el 15M que arribava a les institucions de la mà de Podem i altres candidatures.
En el cas de Badalona, Esquerra Republicana vam capitalitzar el Procés. Majoritàriament amb vots del PSC després que l’escissió del sector catalanista format per Avancem i MES s’integrés a la candidatura, amb persones destacades com l’ex-alcaldessa Maite Arqué. I també, amb vots de CiU i, en menor mesura, de la CUP i SI.
En canvi, Guanyem va representar la palanca del 15M per sobre dels ecosocialistes i va obtenir suports dels d’ICV i del PSC. Un vot prestat amb ganes de canvi, que el 2019 va tornar al PSC i a l’espai dels Comuns.
A les eleccions al Parlament de 2017 sota l’aplicació del 155, Esquerra Republicana vam obtenir els millors resultats de la nostra història a Badalona, 22.566 vots. Un creixement que provenia, sobretot, dels Comuns davant la situació d’excepcionalitat del moment.
El 2019 vivíem la repressió i acabàvem de viure la retransmissió en directe del judici de l’1 d’octubre. Això va fer que Esquerra Republicana guanyéssim vot antirrepressiu a les europees provinent d’altres espais polítics com els Comuns o el PSC, indignats amb la situació. Però és un error de lectura si confonem un vot antirrepressiu i solidari amb un vot independentista.
La Badalona Valenta, la coalició que vam formar Esquerra Republicana i Guanyem per superar al PP, no va interpel·lar al votant d’esquerres. Va interpel·lar al votant independentista d’una forma similar a com ho va fer Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de 2015.
Als barris del centre – on l’independentisme té força – la coalició va absorbir +2.000 vots de CiU i de l’abstenció.
Però, en canvi, en va perdre -3.000 a altres zones de la ciutat on el votant de Guanyem va optar per tornar al PSC o pels Comuns.
En total, la coalició va perdre 1.000 vots respecte al resultat de les dues forces per separat el 2015 i, amb l’augment de participació, va significar la pèrdua d’un regidor.
Entre 2019 i 2023 hem viscut molts canvis polítics i socials. La repressió continua però els presos polítics del govern de Catalunya ja dormen a casa, hem patit múltiples crisis com la covid, el preu de l’energia o la inflació i tornem a tenir una guerra al cor d’Europa.
I aquí cal superposar la situació de la política catalana. Amb un govern d’Esquerra Republicana en solitari després de la sortida de Junts. Un govern que com tots els governs democràtics del món fa coses millors i coses pitjors, però que els èxits i progressos – n’hi ha de molts rellevants – sovint queden tapats pel soroll dels nostres adversaris i possiblement per una comunicació que entre tots hem de millorar.
Vuit anys després, les dues palanques que garantien un canvi – el Procés i el 15M – han avançat en molts aspectes però també hem après que lluitar contra el Règim del 78 és encara més difícil del que ja sabíem que seria. Això ha produït un sentiment de frustració i desencís de moltes persones. I davant d’una situació de desesperança i múltiples crisis, molta gent ha optat per opcions polítiques conservadores o reaccionàries o, directament s’ha quedat a casa. I això no passa només a casa nostra, passa arreu d’Europa i del món.
Hi ha moltes persones a la nostra ciutat i al nostre país que treballen literalment per a ser pobres. Que es deixen el 60% o al 70% del sou a pagar el lloguer o la hipoteca, que no poden anar de vacances i que han de portar els seus fills a la piscina de Sant Adrià perquè la de Badalona fa anys que no té dutxes amb aigua calenta. No els hi vinguem amb guerres de a veure qui és més independentista, amb la taula de diàleg o de fronts comuns d’esquerres a Badalona, voten a l’Albiol perquè els hi ha garantit – per mi amb populisme i badalonisme màgic – ordre, estabilitat i fer funcionar les coses.
Tinc gairebé 37 anys i des d’en fa 17 tinc la sensació de viure en un context de crisi permanent. Imagineu-vos els nois i noies que avui tenen 25 anys, que només han viscut períodes de crisi, que viuen desencantats amb la situació actual i que han vist com el Procés o el 15M no aconseguien les fites que s’havien proposat. Què fan? Es rebel·len contra això i en el millor dels casos es queden a casa o sinó voten a Vox o similars.
No avançarem si no entenem això. Si no entenem que la política del segle XXI és líquida immersos en una sensació de desorientació i perdició. Si no entenem que el procés s’ha acabat i que avui estem en una altra fase. I això no vol dir que ens rendim, només que el món avança. Si no entenem que la Badalona i la Catalunya del 2023 poc o res tenen a veure amb la de 2015 i 2019. Si seguim reduint l’Albiolisme a feixisme o extrema dreta. No avançarem si en aquesta nova etapa oferim les mateixes interpretacions i solucions del passat.
A Badalona, Esquerra Republicana ja fa temps que hem entès que cal un canvi de paradigma. Segurament l’hem començat massa tard i l’hem defensat encara amb la boca massa petita i carregats de complexes. Per això vam ser reticents a fer la moció de censura al darrer govern del Partit Popular, malgrat que ens deien covards. Per això vam treballar i escriure el projecte de ciutat de la Badalona de 2040. Per això hem treballat amb èxits i fracassos aquests 18 mesos a govern. I per això els darrers dos anys hem dedicat moltes hores a parlar amb gent molt diversa de la ciutat, no per convèncer-los de res, sinó amb una actitud humil d’escoltar i sumar.
Tenim uns bons fonaments i hem teixit un bon equip que traspassa les fronteres del partit a disposició de servir i treballar per fer funcionar Badalona. Cal consolidar i fer créixer el projecte. I això vol dir picar molt pedra. Connectar amb els badalonins i les badalonines i tornar a guanyar-nos la seva confiança. I no oblidar mai que l’Albiol ens portarà sempre 32 anys d’avantatge.
I això no va de mi, aquesta és una reflexió que també farem. Va d’un projecte molt ampli amb molta gent que, per exemple, ha sumat i treballat el document de la Badalona 2040 o que ha treballat per ser sempre a tot arreu.
Sabem que això no ho farem sols. Cal un treball conjunt amb la resta de partits que tenim projectes amb punts en comú. No per anar en contra de ningú, sinó convençuts i convençudes que un projecte compartit, de consens i amb mirada llarga serà el millor per governar Badalona de forma plural al costat de la gent.
Igual que Esquerra Republicana som l’únic partit amb un full de ruta clar per assolir la República Catalana. Hem de parlar d’independència? Es clar que sí, jo crec que ja ho fem. Convençut que això no es tracta de ser els més independentistes, es tracta de ser els més republicans. I ser republicà vol dir treballar sempre per ajudar a la gent des de Badalona – des del Manresà fins a Llefià, des del Centre fins a La Pau – des de la Generalitat, des de Madrid i des de Brussel·les.
I convençut que ser republicà també vol dir la fraternitat i solidaritat amb la gent d’altres pobles, començant amb els que tenim més a prop.
Tant a Badalona com a Catalunya això és una carrera de fons.
Fotografia de portada de Devin Avery.