Aquest canvi de paradigma haurà d’incloure una nova limitació de l’autonomia individual: el bé comú. El nosaltres enlloc del jo.
Llicenciat en Ciències Polítiques i Relacions Internacionals a la Universitat de Bolonya. He viscut a Dublín, Londres i ara Badalona. Sempre mirant cap a la meva ciutat: l’Alguer.
Les onades de calor que gairebé sense treva han colpejat bona part d’Europa aquest estiu, són una prova més que ens dirigim cap a una planeta cada cop més inhòspit.
Segons Daniel Innerarity, no hi hauran canvis socials positius, ni superarem la crisi climàtica, sense que hi hagi una limitació de l’autonomia individual d’aconseguir-ho tot alhora i en qualsevol moment. “El cas de la transició ecològica és el més il·lustratiu: no la farem sense modificacions del nostre comportament o transferència de tecnologia cap als països menys avantatjats, i això implica modificacions en el consum o la mobilitat que limiten els nostres desitjos i la nostra comoditat, així com esforços econòmics de solidaritat“.
Per tant, aquesta modificació del nostre estil de vida serà indispensable a fi d’assolir la descarbonització de l’economia, o per dependre cada cop menys dels combustibles fòssils.
Els sistemes polítics, jurídics i econòmics de la modernitat occidental s’han configurat majoritàriament al voltant de l’individu. Tot i que la seva relació amb el concepte de comunitat no sempre ha estat pacífica, la democràcia ha representat el marc institucional que n’ha garantit la supervivència en contra de qualsevol poder despòtic.
Tanmateix, des de que la modernitat fou ocupada pel projecte burgès, el desenvolupament de l’Homo œconomicus com a eix central de la Gesellschaft ha acabat sent la raison d’être de l’individu modern.
Per a Michel Foucault aquest procés comença al segle XVIII, un cop que el principal repte del govern ja no era contrarestar qualsevol abús de la sobirania, sinó l’excés de ingerència vers les lliures dinàmiques del mercat.
L’eina intel·lectual que es va fer servir com a autolimitació de l’acció governamental ja no era la llei (el dret), sinó l’economia política (el mercat). Neix el primer nucli de la governabilitat neoliberal tal com la coneixem avui.
El punt final d’aquesta evolució serà la irrupció de l’Homo œconomicus com a motor central de la societat, la principal característica la qual rau en la racional satisfacció dels propis interessos.
Doncs, el paràmetre per calibrar les relacions socials esdevé el càlcul econòmic, mentre que el govern assumeix la funció de guardià de les relacions capitalistes.
No és gens casualitat que Margaret Thatcher digués que “la societat no existeix, només existeixen els individus“.
Per a la qual eren sobretot propietaris i productors que havien d’optimitzar els propis beneficis: una societat feta per lliures empresaris. Al llarg del les últimes dècades, les conseqüències d’aquests enfocaments han estat el costant augment de les desigualtats, la liquidació de les xarxes de seguretat social i solidaritat ciutadana, l’extracció indiscriminada dels recursos naturals, el creixement de migracions cada cop més mortíferes i la constant marginalització de ciutadans superflus al funcionament del capitalisme.
Per combatre aquestes distorsions, caldria preguntar-se si l’Homo œconomicus ha de continuar sent el pal de paller de les relacions socials. Sempre Foucault, en el llibre “El naixement de la biopolítica“, deia que el capitalisme no és només un actor econòmic sinó polític. Amb la capacitat de produir territoris, subjectivitats i estructures jurídiques. Organitza i governa la vida.
Els canvis socials evocats per Daniel Innerarity, no tindran cap èxit sense una presa de consciència arran de la necessitat d’un nou model de societat. Aquest canvi de paradigma haurà d’incloure una nova limitació de l’autonomia individual: el bé comú. El nosaltres enlloc del jo.
L’objectiu de la política no pot ser fer la sentinella de les operacions logístiques, extractives i financeres del capitalisme i de l’egoisme “individucèntric”. Altrament, no tindrem cap possibilitat de revertir les onades de calor neoliberals que, anys rere anys, destruiran cada cop més la vida tal com l’hem coneguda fins ara.
Imatge de portada: left.it