Activem Sant Crist de Baix amb en Carles Martret

Fa 40 anys hi havia les botigues de queviures Ca l’Olga i Ca la Conce, Talleres Mallorca, el sabater Ràpid Agustí, el bar Can Fernando, en Bartolo i en Marçal drapaires del barri i altres comerços que han desparegut.

Secretaria de Dinamització de l’Espai i Responsable de Mobilitat d’Esquerra Republicana Badalona. Nascut l’any 1968 a Badalona, criat a Sant Crist de Can Cabanyes i, actualment, veí de Montigalà Batllòria. Els darrers 26 anys ha sigut conductor d’autobús a TUSGSAL, ofici que l’apassiona. Ha participat en diversos projectes solidaris amb Bòsnia. És membre de la Taula per la Mobilitat i Accessibilitat de Badalona i de l’Associació Cultural Alcalde Xifré. Autor del llibre “Bòsnia, t’estimo”.

Amb permís de tanta gent que avui ja no hi és, deixeu-me que em prengui la llibertat d’anomenar amb molta estima aquesta mançana del barri de Sant Crist de Can Cabanyes a Badalona. Per cert, barri on vaig passar els següents vint-i-dos anys i escaig de vida després de treure el cap a la Clínica del Carme.

Són 4 carrers curts, Góngora, Milà i Fontanals, Abat Escarré i una part del passatge Fortuny. Dos d’ells, Góngora i Milà i Fontanals disseccionats a finals dels anys seixanta del segle passat arran de la construcció de l’autopista Barcelona-Mataró. La nova via que transitava (i transita) des de Sant Adrià de Besòs fins a Montgat, alçada sobre un enorme mur de formigó construït per tal que els xofers dels senyors i les senyores de Barcelona no haguessin de passejar els seus luxosos automòbils pel mig de Badalona quan anaven a la Costa Brava. Potser és això el què havia sentit Jorge Javier Vázquez de la seva ciutat natal, i per això, ara fa uns dies, la va deixar per terra davant la màxima audiència televisiva del seu país.

No fa pas tant, potser quaranta anys si fa o no fa, que en tres d’aquests quatre carrers hi havia, atenció: dues botigues de queviures (Ca l’Olga, que després seria Can Jordi, i Ca la Conce, aquesta després seria Can Rubio, la filla dels quals es casà ara fa trenta anys amb qui us escriu), un taller mecànic de cotxes (Talleres Mallorca), un sabater (Ràpid Agustí), un bar (primer Can Fernando i després Peralta de la Sal, ca l’Aureli pels amics), dos drapaires (en Bartolo i en Marçal), una fusteria-ebenisteria (Can Joan, el manquet pels amics), un garatge-pupil·latge (Can Boada), un magatzem d’envasos d’alumini on abans hi havia la botiga de cotxes d’ocasió dels tallers Mallorca, un garatge familiar on el pare, el Gachón pels amics, feia xampú i un dels fills, en Victoriano, es dedicava a l’enquadernació, una modista (Ca la Mimí), un taller de confecció (Ca la Trini), una professora particular d’educació especial (na Maria Cinta), un barber a domicili (en Manel) i dues cases amb hort als badius que també venien els seus productes, tot i que d’això no n’estic del tot segur, potser va ser en l’era “a.a” (abans de l’autopista).

No, no us enganyo, qualsevol que hagi viscut o hagi passat per aquests carrers us ho pot confirmar, i potser quelcom més que ara no recordi.

Sabeu que en queda ara de tot això? Només un drapaire, el fill d’en Bartolo és l’únic que aguanta, malgrat que ben aviat haurà d’abandonar el seu local per deixar pas al lateral de l’autopista en l’únic tram que falta per finalitzar aquesta via.

Les raons que tot s’hagi perdut són molt diverses, els canvis d’hàbit de compra, els descendents que no han continuat amb el negoci familiar, les jubilacions, etcètera.

Els veïns i les veïnes van canviant. D’aquella època encara hi viuen algunes persones que ja hi vivien abans que no es fessin els blocs de pisos i també de les primeres famílies que vingueren a viure en aquells blocs, en els quals s’instal·laren alguns dels negocis que us he esmentat.

També han quedat cases que ningú ha heretat, les quals es troben en un estat tan deplorable que ningú mereix estar sota quan caiguin les teulades. Amb tot el risc que comporta i el perill que tenen les seves estructures, han estat okupades per joves que, com en la majoria d’aquests casos, no ocasionen cap mena de molèstia al veïnat.

I per què us explico tot això? Doncs perquè aquell petit barri dins d’un altre barri tant ple de vida i d’activitat, avui està trist. Avui està trist perquè s’ha deixat de la mà de tots els governs que hi ha hagut a l’Ajuntament, de tots sense excepció. Si no hi heu estat mai, us diré que el tram des de l’autopista anant cap a Barcelona ja es veu molt diferent de la resta de la ciutat, concretament entre els carrers de Coll i Pujol i la Riera de Sant Joan. A l’altra banda també es pot veure el vergonyós descampat que ha quedat després d’enderrocar l’empresa de llaunes Can Llamas ja fa uns quants anys i els terrenys abandonats d’una antiga bòbila que, pel seu mal estat, fa dècades els veïns demanen un arranjament digne del segle que vivim, i ho dic així perquè és una demanda que ja ve del segle passat.

Perquè…, del fet que se n’hagi apaivagat l’activitat de les botigues, els artesans i tot això que ja ve de sèrie amb la mateixa evolució, no se li ha trobat (diria que tampoc s’ha cercat) cap altra activitat, ni encara que fos una miqueta de remodelació urbanística de la zona, res, en absolut. Sí, ja ho sé, a tota la ciutat passa el mateix i on no passa, acabarà passant, però també hi ha llocs on hi ha vots i s’ha ordenat la zona… si voleu ho dic més alt, però més clar impossible.

A Sant Crist de Baix, és imperatiu l’arranjament de tot allò que no té a veure amb la construcció del lateral, hi ha actuacions per fer que són urgents i necessàries, com per exemple, substituir abans no caigui i faci mal el fanal que podeu veure en la següent imatge.

No valen les excuses que quan es faci el lateral això canviarà, no, no les vull ni escoltar. No té res a veure el manteniment i l’adequació d’uns carrers que per començar no són accessibles per persones amb capacitats diverses, amb la construcció d’una obra que ja porta un munt d’anys esperant ser encetada i que ja veurem quants més s’hi estarà.

En tot cas, el que no es pot permetre és que quedin en l’asfalt sots produïts pel pas dels camions de quan encara es recollia la brossa a mà. En aquest sentit, l’única cosa que s’ha fet és delimitar aparcaments perquè puguin tombar els camions de la brossa que ara són adaptats per la recollida i buidatge automàtic dels contenidors. Per cert, 3 contenidors el davant mateix de la porta d’un domicili quan amb una adequació no gaire costosa es podrien ubicar en el lloc, aquell on hi ha diversos transformadors de serveis que no sé com nomenar… de petits en dèiem “la tomba”.

On hi ha els contenidors, ara és un habitatge, i on hi ha el sot davant del fanal (que no sé com s’aguanta) ara hi ha el mateix sot però més gran. Si em permeteu la broma, no sé si és que el que esperen és que s’esfondri per començar aquí els túnels de la prolongació de l’L1 del metro.

Perquè, no us penseu que només hi ha un sot, no, n’hi ha més. Mireu…

…Què us sembla? La primera imatge és el tros del Passatge Fortuny que dóna accés al Carrer Góngora, es veu clarament, que de manteniment, zero. La segona imatge és el començament de Góngora vist des de baix del carrer, i la tercera és el mateix carrer però la part de baix vist des de dalt. En aquesta sí que queda evident que van haver d’asfaltar només el tros de carrer on s’havia de pintar la fletxa, perquè pintar-la en un sot quedava massa lleig.

Seguim que no hem acabat, encara ens queda un tram del passatge des de la “tomba” fins a la cantonada costat muntanya de Milà i Fontanals i la part de baix d’aquest des de Cal Gachón fins a arribar allà on s’aturaven les pilotes quan jugàvem a futbol al carrer… i on algun altre cotxe també s’hi ha fotut de lloros en alguna ocasió.

A la imatge de l’esquerra podeu observar un mur i un pal de la llum que caldria investigar si daten ja de l’antiga ciutat romana de Bètulo i els van aprofitar mil nou-cents anys després. Ambdós els hauríem de fer candidats a qualsevol premi internacional d’arquitectura, perquè amb tot el que han passat d’ençà que els van col·locar, si no han caigut ja, és perquè estan fets com es feien abans les coses, que diria el meu iaio.

A la imatge de la dreta veureu una altra cosa d’aquestes que no sé com es diu, un parterre? Una d’aquelles coses que en barris on hi ha molta gent es fan petits jardins o qualsevol cosa que s’hi assembli, però que a Sant Crist de Baix es deixa tal qual, i que ni tan sols quan s’apropen eleccions es promet qualsevol arranjament.

Continuem Milà i Fontanals avall, perquè si anem cap amunt i proposo que es faci un ascensor on ara hi ha les escales, potser ja em titllaríeu de visionari, o qui sap, potser ja està dissenyat, o…. potser no es pot fer, vés a saber.

La part de carrer que arriba fins Abat Escarré, el podríem aprovar amb un suficient baix, no està bé, però tampoc té els sots del seu carrer paral·lel, es nota que ja fa anys que no hi passa el camió de la brossa, no és pas perquè se li doni un altre tracte. En canvi, dels habitatges afectats pel nou lateral només hi ha un que s’hagi enderrocat, els altres, com ja sabeu, estan okupats a l’espera que comencin les màquines o que caiguin per ells sols, el que primer passi.

Tombem a la dreta, passem per un tros de carrer Abat Escarré que no fa gaire es va arranjar pel costat muntanya fins al carrer Montserrat i que podem qualificar amb un bé alt. Ara bé, al costat mar no cal que us ho expliqui, aquí encara resisteix, l’immens mur de formigó atura-pilotes de futbol i toca pilotes de les altres.

One thought on “Activem Sant Crist de Baix amb en Carles Martret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s