Esquerres i moralisme amb Nello Cardenia

La filòsofa Wendy Brown afirma que l’esquerra ha traslladat la seva acció política cap al moralisme, oblidant-se de qualsevol projecte de transformació social.

Llicenciat en Ciències Polítiques i Relacions Internacionals a la Universitat de Bolonya. He viscut a Dublín, Londres i ara Badalona. Sempre mirant cap a la meva ciutat: l’Alguer.

La narració de la modernitat fa anys que està en crisi. La fragmentació del poder estatal i la liquiditat de les relacions socials han anat erosionant els fonaments de la legitimitat liberal, basada en la promesa d’igualtat i emancipació de cada individu. Per tant, el sentit de la justícia (universal) fundada sobre l’ésser humà (universal) del somni liberal s’ha trencat.

Són principalment tres les categories modernes de les quals s’ha modificat el sentit polític: progrés, drets i sobirania. Comprendre’n l’abast és un trencaclosques de la postmodernitat de difícil solució.

Resumint, són principalment tres les categories modernes de les quals s’ha modificat el sentit polític: progrés, drets i sobirania. Comprendre’n l’abast és un trencaclosques de la postmodernitat de difícil solució. Aquesta mutació ha afeblit tant el liberalisme del segle XX, com la cosmologia de les esquerres que, posteriorment al 1989, van perdre la brúixola ideològica i es van quedar aliens a la seva base sociològica: la classe treballadora i l’univers conflictiu capital/treball.

Evitar de (re)crear “dos mons” significa (re)construir ponts i complicitats cap a un projecte de País que sumi el màxim de gent possible. Retrobar ponts.

La filòsofa Wendy Brown afirma que massa sovint l’esquerra ha traslladat la seva acció política cap al moralisme, oblidant-se de qualsevol projecte de transformació social i perdent l’element utòpic del seu relat. Un símptoma d’això ha estat l’acrítica acollida del paradigma econòmic neoliberal, enlloc d’edificar una alternativa al discurs públic marcat pel domini indissoluble de la governabilitat econòmica. A través d’una retòrica farcida d’un moralisme paternal, sobretot per l’esquerra socialdemòcrata, els obrers havien desaparegut de l’escenari de la representació, obrint pas als “brain workers”, als algoritmes i a la ITC: la nova economia del coneixement.

El resultat final va ser un un creixement de la desigualtat. Més Silicon Valley i menys fàbriques. Més precarietat i menys Welfare (benestar). Els actuals líders dels partits d’esquerres s’han oblidat l’exemple de Rosa Luxembourg i de Clement Richard Attlee que compartien totalment somnis, ambicions i destí dels militants. En cap cas es podien percebre com a “casta”.

Imatge d’Ant Rozetsky.

August Bebel fou un dirigent socialista marxista alemany partidari de la separació antropològica entre els “dos mons”: el de la burgesia i el de la classe obrera. Enmig no hi havia res. Cap possibilitat de pactar. Només calia esperar que la classe obrera acumulés prou força per fer la revolució. L’espera acabà possibilitant l’aparició del nazisme.

L’arraconament moralista (i neoliberal) de l’esquerra post-89 s’assembla moltíssim al de Bebel, amb la diferència que la incompatibilitat s’ha capgirat contra el seu mateix electorat històric i no contra un món percebut com una alteritat irreductible. Per tant, aquest daltabaix és una de les causes essencials de la pujada del populisme dretà, o sigui, de la desconnexió entre l’esquerra política i les necessitats-demandes de les classes populars. La pèrdua de la il·lusió cap al futur, els desplaçaments de la sobirania cap a poders no intel·ligibles i la restricció dels drets socials han estat el caldo de cultiu dels partits populistes.

Evitar que tant l’esquerra com l’independentisme es refugiïn en el moralisme com a eina d’acció política, aïllant-se del conjunt de la societat catalana, especialment de la part encara escèptica cap al projecte republicà.

Mentre l’esquerra es tornava sempre més nostàlgica, la dreta refeia camí radicalitzant la seva crítica a la immigració i a les institucions internacionals; fins al punt que l’esquerra ja solament sap plorar per les llibertats del passat, en comptes de sumar-se al combat de crear-ne de noves. Potser l’esquerra ja és només nostàlgia.

El seu plantejament moralista també es pot observar en la relació amb la tecnologia. En un article al Crític, Javier Borràs Arumí escriu que l’esquerra cada cop que es planteja aquest assumpte, assumeix una posició catastrofista: tot sortirà malament i acabarem tots esclaus de la intel·ligència artificial. Davant la por tecnològica l’acció instintiva és refugiar-se en el localisme, Wendy Brown diria en el moralisme. Així que la teoria dels “dos mons” segueix funcionant.

Imatge de Brett Jordan

D’una banda l’esquerra aïllada i espantada per tornar a lluitar i de l’altra un planeta que es transforma cada dia. A Catalunya hauríem de treure’n lliçons de tot això. Evitar que tant l’esquerra com l’independentisme es refugiïn en el moralisme com a eina d’acció política, aïllant-se del conjunt de la societat catalana, especialment de la part encara escèptica cap al projecte republicà. Evitar de (re)crear “dos mons” significa (re)construir ponts i complicitats cap a un projecte de País que sumi el màxim de gent possible. Retrobar ponts. I és a l’esquerra a qui li tocarà complir amb aquest repte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s