Reflexions sobre la situació política a Badalona

Humilment, no vaig tenir la sensació de fer de regidor d’Esquerra Republicana, sinó de fer de regidor de Badalona, de parlar per a tothom, qui ens estima i qui no. I crec que és precisament això el que expressem quan parlem de junquerisme i els valors que defensem i que m’enorgulleixen d’Esquerra Republicana.

Un dia després del Ple d’investidura de Badalona trobo pertinent poder explicar amb calma el meu punt de vista sobre la situació, el nostre posicionament i com hem viscut els darrers dies de la negociació. Dir per endavant que trobo legítimes les decisions de totes les organitzacions que són tan assembleàries com la nostra i les opinions i reflexions de tots els companys i companyes d’Esquerra Republicana que fora de la dinàmica local potser no han tingut tots els elements per fer un judici més ajustat a la realitat que hem viscut des de Badalona. En cap cas, vull que ningú es prengui aquestes paraules com un alliçonament o ganes de replicar a ningú. Ho escric amb el cor a la mà i igual que tothom té dret a expressar-se, considero que jo també puc exposar els meus arguments.

Sóc el president d’Esquerra Republicana de Badalona amb un suport pràcticament unànime de les persones militants que constitueixen l’assemblea a Badalona els dos cops que m’hi he presentat. Per tant, les paraules que expresso a les meves intervencions públiques sempre surten dels mandats que assumim de forma col·lectiva, amb una confiança de representació que sempre se m’ha transmès i amb un compromís per fer que les nostres decisions siguin tan col·legiades com sigui possible.

En relació als meus companys i companyes d’Esquerra Republicana en l’àmbit nacional deixar clar a tothom que hi tinc una relació excel·lent i treballem plegats de forma constant. Lògicament tots podem tenir punts de vista diferent i posar l’accent en allò on tenim la responsabilitat. Nosaltres en l’àmbit local i ells en l’àmbit nacional. Dos àmbits que interfereixen i es retroalimenten i és molt positiu que ho facin. Encara ho haurien de fer més. Tenir visions diferents en determinats aspectes no és un problema, ni una debilitat. Per això som un partit polític i no una secta. El problema és quan algú de forma interessada intenta treure’n partit.

Una majoria de progrés

A Esquerra Republicana de Badalona sempre hem treballat amb la convicció que era possible articular una majoria d’esquerres alternativa a la del PP. No perquè siguin l’home del sac o perquè els seus votants siguin males persones, sinó perquè considerem que defensem models de ciutat i de societat radicalment oposats.

Així doncs, a les eleccions municipals vam apostar per una coalició amb els companys i les companyes de Guanyem Badalona encapçalada per la Dolors Sabater. Una candidata que podia aglutinar prou suports per liderar aquesta majoria alternativa. Una coalició que nosaltres volíem amb molts més actors, però que malauradament, finalment, només va poder ser entre Guanyem Badalona, Esquerra Republicana i Avancem-MES. Una coalició que no va ser gens fàcil, ni per uns, ni per altres, i que vam ser capaços de tirar endavant amb grans dosis de generositat de tothom.

Els resultats electorals no van ser els que esperàvem per diversos motius i que donarien per una altra publicació, però vist en perspectiva crec sincerament que totes i tots vam aportar tant com vam poder. Aquests resultats electorals ens feien partir d’una posició de desavantatge per negociar amb el PSC. D’una banda, ens trobàvem lligats pel discurs per aconseguir una majoria alternativa a la d’Albiol. De l’altra, la coalició havia perdut 1 regidor respecte a 2015, uns 1000 vots, creixent molt a barris on l’independentisme ja és hegemònic (menjant-nos terreny a l’espai de Junts per Catalunya) i perdent suports a la resta. A més, el PSC havia recuperat espai i sent coneixedor de les nostres debilitats ens va portar a una negociació al límit que va fer alcalde l’Àlex Pastor.

En el procés per negociar la investidura de 2019, van aparèixer diferències estratègiques amb Guanyem Badalona, legítimes però que van portar a la decisió d’inscriure dos grups municipals. Mai vam voler entrar públicament en detalls morbosos que només serveixen per obrir ferides amb uns companys i companyes de camí. Una decisió que nosaltres ja havíem explicitat en el procés de negociació com a botó vermell si pel que fos les coses no anaven bé. No hi ha bons ni dolents, simplement visions que no eren compatibles per seguir treballant junts en aquell escenari.

Durant el govern d’Àlex Pastor vam seguir veient que teníem visions diverses a l’hora d’enfocar l’oposició. Diferències en la forma d’enfocar-la, com en alguns temes concrets que a l’oposició s’accentuen i està bé poder-les aportar a la ciutadania. Diferències que no impedeixen treballar plegats o, inclús, governar junts en el futur. I remarco, perquè quedi clar, una no és millor que l’altra, són simplement diferents.

Quan l’Álex Pastor es va posar malalt al febrer, ja va sorgir la idea de governs de concentració i nosaltres sempre vam expressar que no vèiem les confiances suficients entre els cinc grups de progrés per arribar a bon port tal i com vaig explicar en aquesta publicació.

Les negociacions de la nova investidura

Després de la dimissió de l’Álex Pastor, vam tornar a veure diferències sobre com enfocar la nova etapa. Guanyem Badalona ens va traslladar el seu posicionament legítim que aquest cop defensarien la Dolors Sabater sense més alternatives i Esquerra Republicana de Badalona vam traslladar-los que nosaltres estàvem on havíem estat sempre. Algú de consens que pogués liderar una majoria de progrés sòlida al Ple i aquest algú per nosaltres era la Dolors Sabater com sempre ho havíem dit, però no tancaríem la porta a cap solució alternativa que lògicament necessitaria ser consensuada amb Guanyem perquè fos viable.

En tot aquest procés apareix la proposta del PSC de compartir l’alcaldia. I la vam estudiar, cert. No tant perquè tinguéssim un afany de poder o d’oportunisme – entenc que algú ho interpreti així – sinó perquè era el primer cop que el PSC s’obria a compartir l’alcaldia. I sincerament, ens era indiferent qui la tingués, mentre que fos una persona que generés prou consens com per tirar-ho endavant. Això volia dir que deixàvem de donar suport a la Dolors Sabater? No, en cap cas, només analitzàvem tots els escenaris que es posen sobre la taula, una responsabilitat que considero que té qualsevol organització política i un debat intern que considerem que no implica una traïció a ningú. A partir d’aquí van començar a aparèixer informacions i filtracions no sempre prou contrastades amb els protagonistes. Una situació que jo he viscut com un interès per desgastar el meu capital polític i intentar evidenciar unes diferències amb els companys i les companyes d’Esquerra Republicana fora de Badalona que no existeixen. 

Pel que fa a mi, la proposta de ser alcalde considero que va arribar de forma precipitada en el temps, si és que mai havia d’arribar. Defenso que ningú és alcalde, conseller, president, diputat o regidor fins que ho és per primera vegada. Però igualment sóc ben conscient que fa 10 mesos que sóc regidor i segur que no era la persona del Ple més ben preparada actualment. Modestament, crec que les capacitats i habilitats que he demostrat fora del món polític em permeten contribuir de forma positiva al servei públic i desitjo poder seguir-ho fent mentre que l’Assemblea d’Esquerra Republicana de Badalona ho vulgui i la ciutadania ho avali, però mai es pot posar el carro davant dels bous. 

Finalment ens plantem a dilluns dia 11 de maig, quan el PSC fa la proposta de compartir l’alcaldia amb Dolors Sabater. Aquí va entrar la discussió sobre els terminis. D’una banda, el PSC pressionava per l’any i mig i Guanyem pels 2+1. En aquest punt voldria reconèixer la tasca que va fer en David Torrents de Junts per Catalunya, juntament amb altres persones, per trobar el desllorigador.

Quan arribem al Ple del dia 12 de maig, ens trobem un punt de desacord entre Guanyem i el PSC. Els primers volien sotmetre l’acord a validació de la seva assemblea a posteriori i els primers hi desconfiaven. El punt de discòrdia, la clàusula que deia “Cap assemblea de cap organització política sotasignant podrà modificar a posterioritat el contingut d’aquest acord”. 

Un punt que, a mi personalment, em semblava raonable tot i entendre i respectar el funcionament intern de Guanyem. No només a mi, sinó també als altres 11 regidors del PSC, Badalona en Comú Podem, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana que van signar l’acord. No podíem signar un document i anar a una votació al Ple que després s’invalidés o es modifiqués en una assemblea d’un altre partit. Ni la de Guanyem, ni la d’Esquerra Republicana, ni la de cap altre. Era un punt mínim per construir una relació de confiança entre les 5 forces que ens havíem d’entendre.

Unes assemblees que Esquerra Republicana, el PSC, Badalona en Comú Podem i Junts per Catalunya havíem pogut realitzar la nit abans però que en canvi Guanyem no va convocar.

Això ens porta als discursos del Ple. A la meva primera intervenció vaig deixar clar a Guanyem i a Dolors Sabater que ella era l’aposta d’Esquerra Republicana i que els nostres vots estaven compromesos amb ella passés el que passés. Tenia tota la nostra confiança i demanàvem un recés per poder signar l’acord.

Guanyem no va demanar aquest recés i vam anar a la votació on en Xavier Garcia Albiol va ser escollit alcalde de Badalona.

A la segona intervenció vaig explicitar que Esquerra Republicana de Badalona retirava la confiança a Dolors Sabater. El motiu? Feia 18 mesos havíem emprès un camí plegats confiant que era la persona que podia liderar una alternativa al PP i en el moment crític no ens havíem sentit representats per ella. No l’Alex Montornès, sinó el partit que represento a Badalona i que ha dipositat la confiança en mi per liderar-lo.

Les conseqüències

Això exculpa al PSC de qualsevol responsabilitat? No, en cap cas. El PSC va jugar amb el PP i Cs per fer una moció de censura contra el govern de Guanyem, Esquerra i ICV, suposadament per manifesta incompetència. Durant aquests dos anys, no van demostrar que fossin capaços de governar millor que nosaltres. I durant els 10 mesos des del Ple d’investidura de l’Álex Pastor, han estat incapaços de teixir les confiances entre tots els actors polítics.

A més, malgrat és cert que el PSC va fer diverses propostes, la realitat és que va portar al límit la negociació fins que va quedar molt poc marge per poder trobar una solució.

Però això no treu que a 10 minuts de començar la negociació, hi havia un acord entre les 5 forces de progrés, un acord que havia costat molt d’aconseguir i l’atzucac va ser que cap assemblea pogués modificar-lo a posteriori. 

Una falta total de confiança d’uns i altres que et porta preguntar-te si realment tenia sentit governar plegats, si realment haguéssim fet res d’utilitat per la ciutadania més enllà d’escalfar la cadira.

En definitiva, una falta total de confiança d’uns i altres que et porta preguntar-te si realment tenia sentit governar plegats, si realment haguéssim fet res d’utilitat per la ciutadania més enllà d’escalfar la cadira. I finalment, arribes a la conclusió que potser intentàvem un impossible i que tristament és millor que uns i altres dediquem els propers tres anys per treballar una alternativa. No per anar en contra del projecte del PP que és legítim i té suports, no per tirar-nos els plats pel cap entre les forces d’esquerres. Sinó per presentar una alternativa sòlida a la ciutadania que no sigui un tots contra el PP. Per fer això cal teixir moltes aliances.

A nosaltres, a l’assemblea d’Esquerra Republicana de Badalona, sempre ens hi trobaran per formar part de la solució.

Darreres reflexions

Les meves paraules ahir al Ple van crear cert rebombori, sobretot, en determinats sectors independentistes. No me’n penedeixo i no em censuro. Realment, és el que pensem la gent d’Esquerra Republicana de Badalona. Nosaltres pensem que ahir els companys i les companyes de Guanyem amb qui hem compartit molt camí i segur que seguirem treballant en un futur, es van equivocar. I és legítim si ells consideren que no és un error, només faltaria. Però això provoca que no puguem mantenir la confiança que ens havia portat a la coalició de 2019.

La Dolors Sabater és una persona que estimo, aprecio i admiro.

Això no treu en cap cas, que pensi que la Dolors Sabater pugui ser un actiu dins del sobiranisme. Ho és, ho ha estat i ho serà. De fet, fora de les diferències que hagin sorgit en l’àmbit polític a les darreres hores, la Dolors Sabater és una persona que estimo, aprecio i admiro. Ella em coneix des de que era un nen i confio que, com a mínim, també tingui el mateix apreci cap a mi. Amb la Dolors hi he parlat molt, però constato que els dos hauríem d’haver parlat més i no fer servir intermediaris.

Dues realitats, la local i la nacional que se superposen i que a vegades a ulls d’un observador extern poden semblar incompatibles i incoherents. Però la política ja ho té això, que és complexa i no tot sempre és blanc o negre. És en els grisos on es fa la política.

Per tant, entenc completament els neguits d’aquesta situació hagi pogut provocar en determinats àmbits. Però sovint, les lectures no són tan fàcils com en un còmic d’herois, heroïnes i dolents.

Ahir en el Ple, hauria pogut tenir l’actitud còmode. Atacar al PSC i parlar per la parròquia. Però crec que des d’una perspectiva de política i ideals republicans no estem aquí per fer això. Humilment, no vaig tenir la sensació de fer de regidor d’Esquerra Republicana, sinó de fer de regidor de Badalona, de parlar per a tothom, qui ens estima i qui no. I crec que és precisament això el que expressem quan parlem de junquerisme i els valors que defensem i que m’enorgulleixen d’Esquerra Republicana.