La Pau bull, pam a pam, d’una globalització popular que en l’última dècada s’ha transformat en el terreny preferent pel creixement del populisme més dretà i xenòfob.
Llicenciat en Ciències Polítiques i Relacions Internacionals a la Universitat de Bolonya. He viscut a Dublín, Londres i ara Badalona. Sempre mirant cap a la meva ciutat: l’Alguer.
Als nostres dies cartografiar una metròpolis occidental equival a desembrollar un embolic de dispositius fronterer que produeixen una multiplicitat de ciutadanies. No és casualitat que per a Étienne Balibar “la frontera sigui un garbuix“, com els carrers de les aglomeracions urbanes contemporànies. Badalona no és l’excepció d’aquesta tendència.
Avui la ciutadania d’origen estranger en representa el 15% del total, tot i que hi ha zones on aquesta proporció apuja sensiblement. Com al barri de la Pau, on el 27,7% dels empadronats tenen una nacionalitat diversa de l’espanyola: aquí els països d’origen són més de trenta.
Sovint els seus carrers oloren de curri. Un estol de dones amb hijab xerren davant de les escoles. Una perruqueria afro-llatina acaba d’aixecar la persiana. Mentre alguns restaurants mostren els menús en xinès.
La precarietat caracteritza els principals indicadors socioeconòmics del barri, tot i que, la barreja cultural fa que la seva humanitat conformi un univers políticament fèrtil.
La Pau bull, pam a pam, d’una globalització popular que en l’última dècada s’ha transformat en el terreny preferent pel creixement del populisme més dretà i xenòfob. Aquests marges ètnics abans amagats, allunyats i expulsats del nostre horitzó epistèmic, ara es troben al centre de la nostra vida donant-li una nova dimensió etnogràfica. Qüestionant la jerarquització de la ciutadania produïda pels nivells de discriminació jurídica, cultural, social i econòmica als quals les poblacions nouvingudes estan freqüentment condicionades.
Doncs, ens trobem davant dels vincles necropolítics que Europa manté amb la governabilitat de les migracions. Que són sobretot la conseqüència de l’esquelet històric que en determina l’aspecte constitutiu més tenebrós, és a dir, el colonialisme. Al voltant de la història el nostre continent sempre ha produït subalternitats, especialment per mitjà d’imaginaris racialitzats. De l’esclau de la plantació al Carib fins al migrant que travessa el Mediterrani, l’Altre sempre ha estat la font per tal de determinar l’àmbit identitari de l’Occident.
A més d’aquestes correlacions, la barriada de la Pau s’estructura també per les interconnexions entre un capitalisme que n’extreu valor del “temps de vida” (els molts repartidors immigrants que hi viuen), i pels assemblatges d’autoritats, drets i territoris que n’organitzen l’heterogeneïtat sociològica (diàspores o economia informal/sweatshop).
El barri, doncs, està sotmès a la doble pressió tan dels mecanismes d’inclusió diferenciada derivats de l’herència colonial, com dels dispositius biopolítics neoliberals. Tot plegat forma el marc del mestissatge cultural teoritzat per Néstor García Canclini (hibridació), d’on neix el que Iain Chambers defineix com a “l’ansietat de dispersió” de l’home occidental. En concret la por a tot allò que en deconstrueixi la centralitat com a explicació del món.
Això comporta inevitablement el naixement de conflictivitats que caldrà governar mitjançant noves institucions municipals que sàpiguen tan representar el conjunt dels interessos del barri, com obrir pas a la creació d’una coalició veïnal interseccional i multiètnica. La Pau representa el cor nuclear de la batalla política sobre la qual es jugarà el futur de Badalona com a ciutat global, innovadora i democràtica.
Tal vegada a Catalunya sigui el laboratori capçaler per a la construcció de nous paradigmes de convivència. Étienne Balibar defineix la ciutadania com al dret universal a la política. Doncs és summament important que tothom en tingui accés a fi d’exercir una ciutadania efectiva, plena i activa. El dret a la política és un pèndol emancipador que en cap cas pot arribar a fixar-ne un perímetre inaccessible. Posseir totes les solucions a les problemàtiques del barri és gairebé impossible.
Tanmateix fer-ne una comunitat políticament reconeguda i activa seria un pas important cap a un superament de la condició poscolonial que en caracteritza la composició.