Vicepresident d’Organització i Comunicació d’Esquerra Republicana Badalona. Barcelona, 1966. Graduat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona.
Des de fa unes setmanes, les nostres vides han canviat d’una forma tan sobtada i radical com mai abans ens hauríem imaginat. D’un dia per l’altre i, gairebé, sense avisar, l’atac invisible però implacable d’un virus, fins ara desconegut, ens ha tornat a ensenyar amb cruesa la dimensió més fràgil de la nostra existència.
Però arribarà un dia en que aquesta crisi acabi i llavors haurem d’afrontar inexcusablement un conjunt de reptes que ara sembla que han quedat arraconats.
Paraules que fins fa poc ens eren ben llunyanes a la majoria, com pandèmia, confinament, coronavirus, respirador, mascareta, gel hidroalcohòlic… han passat a formar part del nostre dia a dia. Amb elles, també hem normalitzat d’una forma molt freda un seguit d’estadístiques que ens parlen constantment de xifres de contagis, de morts, de taxes d’incidència… Xifres fredes però que al darrera amaguen vides humanes, patiment i esperança, dolor i alegria. Sentiments que, mentre la malaltia era lluny, ens semblaven aliens però que quan ens colpeja directament brollen descontrolats.
La lluita contra la malaltia des de l’àmbit estrictament sanitari és duríssima, amb milers d’heroïnes i herois donant el millor d’ells professionalment, amb uns recursos clarament insuficients i, sobretot, donant el millor humanament. Sí, humanament, perquè ells també estan alleugerint l’aïllament social imposat per la malaltia i que està provocant un greu patiment emocional, als qui lluiten contra la malaltia i als que se’ls estimen que, impotents, no poden ser al seu costat. Les tecnologies ens apropen la veu i els somriures dels nostres però mai no podran substituir les carícies, les abraçades ni els petons.
Caldrà tancar el dol per tots aquells que ens estan deixant aquests dies i que no podem acomiadar com desitgem, com es mereixen.
Quan aquest malson passi, caldrà tancar moltes ferides que queden dolorosament obertes. Caldrà tancar el dol per tots aquells que ens estan deixant aquests dies i que no podem acomiadar com desitgem, com es mereixen. Més enllà de les conviccions religioses de cadascú, ens caldrà un sentit exercici personal i col·lectiu de record per tots els que ja no tornaran.
Aquesta està sent una primavera estranya. La Natura segueix el seu ritme, amb la seva explosió de vida i exuberància i nosaltres, a les ciutats, ens hi mantenim aliens, espectadors a distància. Sembla que ens vulgui confirmar que no ens necessita per a res, que no ens troba a faltar aquestes setmanes que estem tancats a casa. Ja fa massa temps que la maltractem, que ens aprofitem d’ella d’una forma egoista i absolutament cruel. Ja fa massa temps que ens creiem superiors a ella. Quanta supèrbia i quanta estupidesa.
Però aquesta crítica no ens hauria de fer perdre de vista que, avui, les condicions de vida amb que bona part de la humanitat afrontem aquesta crisi són infinitament millors que les de les generacions precedents. La globalització i les revolucions científica i tecnològica ens aporten el coneixement i els recursos per a reduir l’impacte de la pandèmia. Malauradament, el desigual repartiment dels recursos fa que aquestes millores no siguin universals. Possiblement una de les qüestions sigui com equilibrem Progrés amb sostenibilitat.
Un dels problemes de la nostra societat és la immediatesa amb la que gestionem les nostres vides. No veiem, o no volem veure, més enllà. Però arribarà un dia en que aquesta crisi acabi i llavors haurem d’afrontar inexcusablement un conjunt de reptes que ara sembla que han quedat arraconats. Reptes polítics, econòmics, socials, ambientals… Reptes locals i globals. I haurem de decidir com els afrontem, si d’una manera individual o col·lectiva, d’una manera autoritària o democràtica, d’una manera competitiva o col·laborativa, d’una manera egoista o solidària, des de marcs estatals o supraestatals…
Aquesta crisi, com ja ho va fer la de l’any 2008, torna a posar a prova la nostra capacitat d’aprenentatge i de decisió. Hem de ser optimistes, no ingenus, sobre la forma com en sortirem. No serà fàcil perquè hi ha forces molt poderoses que lluitaran per a que res canviï, més enllà de petits canvis d’aparença, a l’estil Gatopardo. Però també és evident que la vulnerabilitat que ens ha mostrat la pandèmia de Covid-19 és un element socialitzador fonamental a l’hora de definir els valors sobre els que volem construir les nostres societats post-crisi.
No ens tornem a equivocar, cada cop ens quedarà menys marge de maniobra.