Aquests dies a Badalona hem parlat molt de les pràctiques abusives del fons voltor Lazora al barri de El Progrés. Unes pràctiques que han crescut molt tant al nostre país com a l’Estat espanyol. Per això convé recordar com hem arribat a aquesta situació.
La crisi econòmica de 2007 va fer que esclatés la bombolladel totxo a l’Estat. Què podien fer totes aquelles empreses que sustenten el règim del 78? Quines alternatives tenien? Economia productiva? No, calia de forma urgent tornar a construir una bombolla especulativa.
Altres estats com els USA o França havien trobat la solució a la bombolla del totxo o de les hipoteques subprime. Les anomenades Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió Immobiliària, les SOCIMI.
L’Estat sempre ha sigut pioner en la creació d’eines especulatives com per exemple, les SICAV. El tren de l’especulació passava i l’oligarquia de l’Estat no podia quedar enrere.
El 2009, el govern de Zapatero va impulsar una llei x regular el q s’anomenen societats d’inversió SOCIMI amb la idea d’impulsar el lloguer. Les SOCIMI són societats anònimes que compren actius immobiliaris (habitatges, locals comercials, etc) x tal d’explotar-los amb lloguers.
Durant 4 anys, la idea no va quallar i va quedar guardada en un calaix. La regulació no era homologable a la d’altres Estats. Per exemple, les SOCIMIs havien de pagar l’Impost de Societats i hi havia garanties pels llogaters. On s’és vist!
Amb el retorn del PP al govern l’any 2011, l’economia especulativa va trobar el millor caldo de cultiu i en Rajoy necessitava impulsar l’economia encara que tot fos façana.
Així, el govern de Rajoy va introduir algunes modificacions, com per exemple, l’exempció de l’Impost de Societats. El fet de no pagar impostos feia de facto que les SOCIMI disposessin d’una rendibilitat del 19%. Inaudit.
No obstant, les SOCIMIs tenien un altre problema: la Ley d’Arrendamientos Urbanos (LAU). Per això el juny de 2013, l’executiu de Rajoy modifica la LAU per passar de 5 a 3 anys de durada aprofitant la majoria absoluta.
Un cop igualada la LAU a les necessitats dels fons voltor, el propietari podia imposar pujades al preu del lloguer, trencar el contracte per fer pisos turístics o vendre’s l’immoble sense fer tempteig i retracte amb els inquilins.
D’aquesta forma, el govern del PP esmenava l’article 47 de la Sacrosanta Constitució Espanyola i supeditava el dret a l’habitatge als interessos dels fons voltor. Acabaven de preparar el marc legal per iniciar una nova bombolla, la del lloguer. Però encara faltava una guspira.
Un mes després (juliol 2013), l’Ajuntament de Madrid (Ana Botella del PP) ven 1.800 habitatges públics al fons voltor Blackstone. A l’agost de 2013, la Comunidad de Madrid (Ignacio González, PP) ven 3.000 habitatges públics a Goldman Sachs i al grup Azora (propietària de Lazora).
Eureka! Ja tenim en marxa una nova bombolla especulativa. Un cos legal que la sustenta, garantia de rendibilitat i 4.800 habitatges al mercat en mans de fons d’inversió internacionals. A partir d’aquí, altres fons voltor van decidir posar la mirada cap a l’Estat.
El 2016 arriba la rematada i el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya posen en marxa polítiques perquè els bancs deixin tots els seus actius immobles per assegurar la liquiditat, els quals acaben en mans dels fons voltors com va passar a El Progrés amb Solvia (Banc Sabadell).
Això ens demostra que votar importa i molt. Podem anar de bombolla a bombolla alimentant un règim que juga amb les persones en un tauler d’escacs. O bé, podem posar les bases per construir un nou país en mans de la bona gent.