El 2026 s’albira com un any que genera inquietud. No ha començat de la millor manera i, per a moltes persones, s’ha instal·lat una sensació difusa però persistent d’incertesa, de fragilitat i de pèrdua de rumb. El context internacional hi contribueix de manera decisiva. El retorn de Donald Trump a l’escena política global, amb un discurs cada cop més autoritari i messiànic, alimenta la percepció d’un líder que es creu amb dret a actuar com si fos el rei del món, disposat a envair, apropiar-se o sotmetre tot allò que encaixi amb els seus interessos.
Mentrestant, el món observa, sovint paralitzat. Les institucions internacionals semblen desbordades, incapaces de donar respostes clares i efectives davant d’aquest nou escenari de força, xantatge i impunitat. La sensació de bloqueig col·lectiu, de no saber ben bé què fer ni cap a on anar, s’estén i erosiona la confiança en els mecanismes que, teòricament, havien de garantir l’equilibri i la justícia global.
Però la preocupació va més enllà de la geopolítica. El que inquieta de debò és la possible consolidació d’un canvi de cicle profund, no només econòmic o polític, sinó també moral i cultural. El capitalisme clàssic es va fonamentar en l’individualisme, en la competència i en la idea de l’èxit personal com a motor de progrés. Avui, però, sembla que el nou paradigma que emergeix no es construeix només sobre l’individu, sinó sobretot sobre la por i l’odi.
La por és comprensible. Vivim bombardejats constantment per imatges de violència brutal, d’injustícies flagrants, de crueltat normalitzada i d’opressió sistemàtica. Conflictes armats, repressió, desigualtats extremes i sofriment humà convertits en consum diari. En aquest context, tenir por és gairebé una reacció instintiva. El problema és quan aquesta por esdevé el combustible perfecte per alimentar l’odi.
L’odi és un sentiment fàcil de fomentar quan la por ja ha arrelat. És simple, directe i ofereix culpables ràpids. Divideix el món en bàndols, deshumanitza l’altre i justifica actituds autoritàries, excloents i violentes. I quan l’odi es converteix en discurs polític o social, els valors que havien sostingut la convivència —la justícia, la dignitat, l’empatia— queden arraconats.
Tanmateix, potser aquest escenari tan fosc també pot ser una oportunitat. Potser tocar fons ens obliga a reaccionar. Potser la consciència del perill ens empeny a repensar què som i què volem ser com a societat. Davant la por i l’odi, hi ha una altra via possible: recuperar els valors oblidats.
La solidaritat, el companyerisme, el suport mutu, la cura dels altres i el compromís col·lectiu no són ideals naïfs del passat, sinó eines profundament polítiques i transformadores. Potser el 2026 ens posa davant del mirall amb duresa, però també amb una pregunta inevitable: volem resignar-nos o volem reconstruir? Si sabem escoltar aquesta pregunta, potser encara hi ha espai per a l’esperança.
Fotografia de portada de Kyle Gleen.