La tràgica situació viscuda al número 9 del carrer Canigó torna a posar en relleu la situació del parc d’habitatges a Badalona. Una part d’aquest parc es troba envellit i, com a conseqüència, de tant en tant apareixen casos d’habitatges que presenten esquerdes o fins i tot esfondraments.
Resulta sorprenent que, a l’any 2024, Badalona encara no hagi realitzat una diagnosi exhaustiva del seu parc d’habitatges, si bé és cert que l’any 2005 es va realitza un bon estudi de la situació de l’infrahabitatge a La Salut.
Donada la importància d’aquesta qüestió, és clau disposar d’una anàlisi detallada de l’estat dels habitatges badalonins. Per tant, en aquesta publicació, us proposo una primera aproximació a l’anàlisi del nostre parc d’habitatges.
La ciutat de Badalona ha experimentat diversos períodes de creixement al llarg de la seva història moderna, deixant una empremta en molts dels edificis que configuren la seva morfologia urbana actual. D’entre tots aquests períodes, el creixement més significatiu es va produir durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, amb l’arribada massiva de nous habitants procedents d’altres punts de l’Estat.
A mode d’il·lustració, Badalona va passar de tenir 48.284 habitants l’any 1940 a tenir-ne 227.744 el 1980. Aquest fenomen va implicar un augment substancial de la demanda d’habitatges i va influir en la configuració urbana i arquitectònica de la ciutat. I també en moltes desigualtats i mancances que avui encara patim.
Badalona va viure un augment impressionant de gairebé cinc vegades la seva població en només 40 anys i, a més, en plena dictadura franquista. Aquest creixement va estar marcat per un urbanisme caòtic i poc planificat, amb barris mancats de clavegueres, asfalt i equipaments adequats.
Tot i que es va realitzar una feina considerable durant la transició i els anys 80, barris com Llefià, La Salut o Sant Roc, entre d’altres, encara avui experimenten deficiències i cicatrius urbanes d’aquell període.
El franquisme va estar marcat per una època en què la corrupció urbanística era una pràctica comuna i les autoritats mostraven una laxitud considerable en la revisió de les construccions. A més, aquesta situació es va veure agreujada per la problemàtica de les autoconstruccions, que sovint es feien sense seguir les normatives urbanístiques i de seguretat bàsiques.
Com va assenyalar Enric Garí, president del Gremi de Constructors d’Obres de Badalona, recentment al Badalona Tres60, “les cases no són per sempre; cada 10 anys s’han de realitzar actuacions de manteniment i millora”. Avui, els edificis construïts durant el franquisme ja tenen entre 50 i 70 anys i comencen a patir el pas del temps.
La immensa majoria de les famílies es preocupen per mantenir les seves llars o intenten fer-ho amb els recursos disponibles. No obstant això, és important assenyalar que moltes famílies residents en els edificis construïts durant el franquisme pertanyen a les classes treballadores, amb ingressos familiars mitjans inferiors als 40.000€. Aquestes rendes són clarament insuficients per afrontar les despeses necessàries per mantenir adequadament els edificis, accentuant els reptes de manteniment i conservació que enfronten aquests habitatges.
És important tenir en compte també el règim de propietat d’aquests habitatges, ja que és una variable significativa a l’hora de considerar el manteniment dels edificis. No obstant això, deixaré aquesta anàlisi per a una futura publicació per evitar allargar-nos en excés en aquesta.
Per tant, la qüestió central és si podem identificar aquells edificis que poden tenir un risc potencial de tenir problemes en el futur. És important assenyalar que això no implica necessàriament que aquests edificis estiguin en una situació crítica o que hagin de generar alarmisme. L’objectiu és identificar aquells edificis que requereixen una vigilància més atenta per part de l’Ajuntament, amb l’objectiu de prendre les mesures preventives necessàries i garantir la seguretat i l’habitabilitat dels habitatges i, en definitiva, el benestar dels badalonins i de les badalonines.
Com a primera aproximació podem classificar els edificis d’ús residencial segons l’any de construcció, el nombre de pisos i la renta familiar mitjana dels habitants. Aquesta classificació (i altres de més complexes) poden ser útils per a l’establiment de mesures preventives i la distribució eficient dels recursos disponibles per al manteniment i la seguretat dels edificis de la ciutat.
La situació del parc d’habitatge a Badalona ha de ser una prioritat de mandat i hi ha dos elements que per Esquerra Republicana són claus per treballar:
- Elaborar una bona diagnosi del parc d’habitatge de Badalona i identificar aquells edificis que potencialment poden tenir problemes a curt i mig termini. De fet, si jo he pogut realitzar aquest anàlisi en un parell de tardes, segurament el govern de Badalona pot contractar un estudi més exhaustiu que incorpori informació detallada sobre els constructors, els mètodes de construcció i els materials utilitzats en els edificis de la ciutat. Aquest estudi més complet proporcionaria una visió més precisa de l’estat del parc d’habitatges i permetria identificar amb més exactitud aquells edificis que requereixen una vigilància més estreta.
- Treballar amb altres administracions supramunicipals (AMB, Generalitat de Catalunya, Estat o UE) els recursos necessaris per ajudar a rehabilitar o remodelar el parc d’habitatges de Badalona. En aquest sentit existeixen models diversos des de subvencions a microcrèdits als propietaris per tal de realitzar les obres de millora.
Lògicament això passa per recuperar una Regidoria d’Habitatge – el PP l’ha substituït per la Regidoria Antiocupacions – que es centri i treballi tots els reptes d’habitatge que la ciutat té davant: l’envelliment dels edificis, l’infrahabitatge, els desnonaments, l’accés de l’habitatge dels joves o l’augment dels preus del lloguer.
Cal un acord ampli de ciutat incorporant el govern, l’oposició, la societat civil i experts en aquest camp que tenim a la ciutat com el Gremi de Constructors d’Obres de Badalona, la Fundació Laboral de la Construcció o AEMIFESA (Gremi d’instal·ladors del Barcelonès Nord). Posem-nos-hi.
Agraïments
Dominic Royé (@dr_xeo) que m’ha servit d’inspiració i la seva feina de base a l’hora de representar els mapes dels edificis.
L’Eduard Puig pel seu punt de vista del significat històric dels resultats.