Estic convençut que tots els badalonins i badalonines que llegeixin aquesta publicació coneixen l’interès públic del nostre front marítim i, en particular, de la nostra Rambla i del carrer Santa Madrona. Tan pel que fa al patrimoni històric, urbanístic, paisatgístic, de promoció de la ciutat, etc. Per tant, si m’ho permeteu, m’estalvio els preàmbuls i la literatura i aniré al gra sobre el tema del mur d’ADIF, el mur de la vergonya, que és de gran importància per aquesta ciutat que totes i tots estimem.
Amb la decisió d’ADIF de construir dos murs de formigó de 3 i 5 metres d’alçada davant de la Minguella i la residència Danae, respectivament, ens trobem un cop més amb les formes de fer d’un Estat centralista que pren decisions des dels despatxos sense conèixer la realitat del territori.
Les directives europees s’han de complir, obvi. Però l’Estat opta per aplicar la força bruta, la solució més barroera de totes les possibles. I a més, ho fa amb imposició. Sense consultar, parlar, escoltar i negociar amb la ciutat.
Quan una directiva europea obliga, llavors al Ministeri i ADIF els agafen les preses. En canvi fa dècades que obvien els problemes que patim cada dia els ciutadans i les ciutadanes de Badalona per anar a estudiar o a treballar. Durant més de 15 anys he estat usuari diari de la xarxa de Rodalies. Bé, no sempre, algunes èpoques he optat pel metro perquè encara que trigava molt més a arribar a la feina, m’assegurava que hi arribava.
L’Estat no ha tingut mai cap pressa per modernitzar les catenàries, per incrementar el nombre de vagons als combois mentre ofereix un servei que seria indigne. Cap pressa en implementar mesures raonables que resolguin els problemes de contaminació acústica. Cap pressa per modernitzar la flota de trens. Cap pressa en assegurar un manteniment regular a les escales mecàniques de l’Estació de Badalona. Cap pressa en habilitar l’accés per mar a l’Estació. Cap pressa en tapar els forats de les tanques de seguretat del tren pel seu pas per Badalona que són un perill públic. Això sí, ara tot són presses per imposar un projecte que la ciutat rebutja.
El govern del Partit Popular ha anat tard i malament. I sabeu per què? Doncs perquè l’Alcalde s’esperava un final alternatiu. Un final en el qual negociava amb ADIF una alternativa i organitzava un míting dels seus a la Rambla per autoproclamar-se el salvador de la ciutat. Jugada mestra. Però no li ha sortit bé i per això ahir vam haver de celebrar un Ple en contra de la decisió d’ADIF, després de mesos d’opacitat per part del govern local. Com diu la dita, quan l’Alcalde no treballa, el Ple no falla.
Nosaltres, com fem sempre, estem i estarem al costat de Badalona.
El Partit Popular no ha volgut treballar, ni coordinar-se amb altres municipis. Des del municipalisme que tenim al nostre ADN, nosaltres volem una Badalona que teixeixi amb altres ciutats de forma solidària i col·laborativa i que com a quarta ciutat del país lideri quan pertoca. Ara pertocava.
El model Albiol és el d’una Badalona isolada. El badalonisme que predica, recorda massa sovint a un nacionalisme excloent.
Ara toca treballar de la mà i fraternalment amb les altres ciutats afectades que han fet una molt bona feina. Aturem junts i juntes aquest despropòsit.